dijous, 10 de desembre de 2009

Delta l'Ebre (I)


Un dels llocs més propers i que sempre m'agradat anar-hi, sobretot a fer-hi fotos, és el meu estimat Delta, ara he començat a fer un àlbum amb fotos realitzades ja fa alguns anys i que aniré completant amb més fotografies que tinc escampades per les memòries digitals i que ja comença a ser hora de possar-hi orde. Aquí van les primeres fotos del Delta fetes des de la Serra del Montsià i sobretot des de la Foradada.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Final d'un camí


El passat dissabte 7 de novembre per fi vaig aconseguir un dels meus somnis, poder fer l'estrena d'una pelicula i fer-ho envoltat d'amics i família. L'ambient era inmillorable i m'hagués agradat que tot sortís sobre rodes i a vegades el destí te la juga (quan menys t'ho esperes) i no va acabar de ser l'experiència que jo havia somiat però igualment n'estic satisfet. He de reconèixer que vaig tenir més nervis dels que m'imaginava, sabent que no podia resoldre els problemes d'ultima hora. De totes maneres gracies a tots i aquí va el discurs que havia preparat:

Discurs inaugural de la premiere de "L'Illa dels Destins Encreuats"

"Hi havia una idea que feia algun temps que em rondava però no va ser fins el somni d’aquella nit a principis de maig que se’m va il•luminar la ment.

Tant aviat com vaig poder ho vaig comentar-ho als amics de més confiança que els semblaria col•laborar en l’idea d’un documental al voltants del temps passat a la Laboral.

La ràpida resposta de l’interès d’alguns amics em va fer posar en marxa tota la maquinaria i la ment va començar a idear una historia conductora amb suficient sentit cinematogràfic.

Les preguntes de l’entrevista en que estaria basat tota la historia del documental volia que fossin una mescla de records i retrat de les personalitats de cadascun. Hi havia molts dubtes de quines preguntes fer i com fer-ho, però ho volia fer a consciència.

Vaig documentar-me de com fer-ho en varis llibres de la biblioteca i en va sortir una primera tanda de 53 preguntes i vaig pensar en repartir-les entre tots els col•laboradors, però finalment vaig decidir reduir les preguntes fins a 28 i que tothom les interpretés a la seva manera, i vist el gran resultat va ser una bona decisió.

Ara ja tenia el fil conductor, les 28 preguntes de l’entrevista, i havia de preparar-les per al moment de fer el cara a cara en cada col•laborador. Aquí fou quan em va venir al cap una altra idea extraordinària, la de fer les entrevistes als llocs que els entrevistats volguessin i al aire lliure per aprofitar tot el potencial cinematogràfic de l’entorn dels diversos llocs de Catalunya i dona singularitat.

Les entrevistes es van succeir entre l’agost de 2008 i el juliol de 2009, carregant la càmera i les preguntes vaig visitar varis llocs de Catalunya: el Delta, Tarragona, Lleida, Barcelona, la Laboral i molts d’altres. Van ser els millors moments de tota la pel•lícula les esgotadores entrevistes fugint de les respostes tòpiques, amb el tu a tu amb els amics, els comentaris fora de càmera, les cerveses i els records d’un temps.

Els dies de visitar llocs i de parlar amb gent que m’ha mostrat la seva anima per a tenir el millor de les entrevistes sense cap complex ni restricció ja havien acabat, ara tocava sentar-se davant l’ordinador i anar triant el millor que hi havia per poder contar “la historia”.

Després de tot el viscut encara em quedava energia per continuar amb tot el que tenia entre mans i que per moments em vaig sentir sobrepassat per la quantitat d’informació:
Més de 7 hores de gravacions (entrevistes i arxiu cedit per Abel i Víctor)
Més de 1.500 fotografies, entre les de producció i arxiu

Em va sortir una pel•lícula inicial de quasi 3 hores, que vaig reduir fins fer la que a mi m’agradava, unes 2 hores, però que vaig trobar massa llarga per mostrar avui. Finalment he fet una pel•lícula de 90 minuts. Ja només quedava posar-li un títol a l’alçada i que fos prou metafòric com per entendre el que realment passava a la Laboral, i que no vaig ser capaç de trobar-ne un de més curt.

Durant 90 minuts viureu com una vida reduïda però intensa on 28 persones ens ensenyen que els actes de la vida van sempre guiats per la raó o la passió i que no sempre encertem, que es complicat mantenir-se en el punt just. Tot recordant el que va ser per nosaltres viure a la Laboral.

Ara veure una historia de gent que parla dels estudis, del menjar, del cine i la musica, de les juergues, del futbol, de l’esforç, de l’amor, del passat i del futur."

dilluns, 21 de setembre de 2009

Falling Slowly



Fa ja uns mesos que vaig veure per primer cop la pelicula Once, però no m'he pogut treure del cap la seva cançó principal, d'una senzillesa increïble però que t'arriba a molt racons de l'anima, o això és el que em passa a mi ... quina historia més bonica la que viuen a la pantalla els dos protagonistes i cantants-autors-intèrprets de la cançó Falling Slowly, ... i el moment que la interpreten a la tenda d'instruments ... quina emoció ...

I don't know you
But I want you
All the more for that
Words fall through me
And always fool me
And I can't react
And games that never amount
To more than they're meant
Will play themselves out ...


Aqui va un video de l'inoblidable cançó i pelicula.



És agradable saber que de quan en quan es faci cine així senzill, humil i amb sentiment.

dijous, 3 de setembre de 2009

L'Illa dels Destins Encreuats (2)

Per fi ja he aconseguit tot el material possible per poder contar la historia de "L'Illa dels Destins Encreuats" i totes les peces seleccionades per al montatge cinematogràfic ja van encaixant ... molt millor del que en un principi prometia la historia.

Com a presentació de la data oficial de la premiere, el dissabte 7 de novembre de 2009, al Teatre de la Laboral, us presento un nou tràiler.

"Una historia, un somni ... un somni on un navegant solitari es veu abocat per les circumstàncies a rodar sense rumb per terra ferma, on no es troba lliure i enmig de pensaments, records i desitjos va explicant la historia d'una illa ..."

dijous, 13 d’agost de 2009

Besseit i el Parrisal

Ara que ja som a l'agost i tenim uns dies de descans us proposo una bonica excursió i per fer-vos venir ganes aquí us envio unes fotos que vaig fer l'última vega que hi vaig ser, ja fa uns 5 anys, d'una de les zones més estimades del Port, Besseit i el Parrisal fins al naixement del riu Matarranya. Hi han algunes fotos al nou àlbum virtual. Haviam si tinc sort i hi puc tornar ben aviat. Sobretot gaudiu i respecteu el bosc, el riu i les muntanyes. Bon estiu


dimarts, 4 d’agost de 2009

L'Illa dels Destins Encreuats


Després de més d'un any de producció ja estic apunt d'arribar a la fi i començar la post-producció i muntatge definitiu de la pelicula documental de gent que ha estat a La Laboral, avui en dia Complex Educatiu de Tarragona, que han col·laborat amb la seva participació a les diverses entrevistes que he estat fent durant aquest últim any. Ara us deixo uns pòsters promocionals en varis idiomes i el primer teaser tràiler del documental i continuo amb el muntatge per tenir-ho tot enllestit per a la premiere el dissabte 7 de novembre de 2009. Senyores i senyors amb tots vostès ....

... 10 anys després d’haver estat navegant per aquell Mar ...










divendres, 19 de juny de 2009

Vicent Ferrer i Moncho

Vicent Ferrer i Moncho (Barcelona, 5 de maig de 1920 - Anantapur, Andhra Pradesh, India, 19 de juny de 2009) ja ens ha deixat després d'uns tres mesos de luita per la seva malmesa salut. Se'n ha anat uns dels grans, dels que ja (malahauradament) no en queden. Des de feia molts anys lluitava per aconseguir unes condicions més dignes, més humanes, als habitants de les zones rurals d'Andhra Pradesh a l'India fins als seus 89 anys.

Tot un idealista amb sentit de la justícia i l'altruisme totalment desinteressat per aquí realment el necessitava, des de principi (va lluitar amb 16 anys al bàndol republicà a la Batalla de l'Ebre) fins a l'últim alè de la seva vida (ajudant als més desvalguts amb un caràcter emprenedor, infatigable i insubornable). Et trobarem a faltar, sobretot els que realment et necessitaven.

dimecres, 17 de juny de 2009

Stairway to Heaven





Un dels meus grups favorits sempre han estat els Led Zeppelin i aprofitant les habilitats musicals de la Montse l'estiu passat vam gravar un vídeo fent una versió instrumental de la seva cançó "Stairway to Heaven".

Gravació en directe de la versió instrumental (flauta) de la cançó “Stairway to Heaven” de Led Zeppelin del disc “Led Zeppelin IV” de l’any 1971. Gravat dins del portal de l’ermita de la Pietat (Ulldecona), es va poder comprovar una acústica realment bona i es va poder obtenir una molt bona gravació.

Aquí us la mostro, per a que en gaudiu un cop més, de la nostra versió d'una de les millors cançons de tots els temps ...

dijous, 11 de juny de 2009

La família i (o) la vida

La família i (o) la vida. Curiós títol del post. La veritat es que un cop t’has decidit tenir fills les decisions de la teva vida ja no són personals o voluntats conjuntes amb la parella, el primer es assegurar l’estabilitat familiar, es a dir els fills ben alimentats, ben dormits, ben educats i moltes altres coses i després de repassar-ho tot si et queda temps (i a cops ganes) parles (a vegades discuteixes incomprensiblement) amb la parella per acabar al llit ben fet pols per recuperar-te per tornar a començar al cap d’unes hores ... explicat així sembla un estat auto destructiu de la persona però ara simplificaré (almenys ho intentaré) tot això: fills = la teva parella i tu ja no sou la prioritat, primer són ells, un cop has acceptat aquest axioma adaptes la vida i poc a poc vas funcionant i tornant a fer vida (més o menys social). Ara us explicaré una historia per il•lustrar això:

Quan va néixer el meu fill petit Roger, ara fa un any, la família necessitava que els dos (Montse i jo) féssim les coses disciplinadament per que havíem comprovat amb la Mar que els horaris fixes i inalterables (sempre sempre que es pugui) ens han anat molt bé per aconseguir estabilitat ells i nosaltres, però ara necessitàvem anar els quatre a un ritme vital i en poc temps veus que tot va bé i que la família esta estable (si la salut et respecta). Quan van passar 6 o 7 mesos d’aquesta nova situació familiar (2+2) t’en adones que ells van bé però que tu et sents física i mentalment esgotat i que ha estat un desgast lent però profund dins al teu ésser i va ser quan una tarda de lucidesa mental t’atures i fas recapitulació de tot el que t’està passant (va coincidir amb la nostra nit de cap d’any que vam passar entre vòmits i plors infantils) i vam decidir, la Montse i jo, que tot i que els nens estàvem bé (aquella nit no, es clar) i nosaltres no anàvem massa fins (no ens hem enclaustrat mai i quedàvem sempre que podíem o junts o cadascú tenia el seu dia) i que calien fer canvis per que el ritme familiar avances amb les millors condicions els quatre. Al gener vam decidir recuperar l’estat físic i mental que aquells moments teníem ben a prop de l’abisme i per aconseguir-ho havíem de fer coses amb família i per separat (inevitablement eren 3 i 1 i 2 i 2). Un cop controlada l’alimentació sana i regular, sense abusos i aliments variats, va tocar recuperar un bon estat físic i no em quedaven més hores al dia que pels matins quan tothom dormia a casa (de 6 a 7) i per les tardes abans de les dutxes i sopars (també de 6 a 7) i poc a poc vaig crear un pla d’entrenament assequible i poc a poc més exigent basat en natació, btt i córrer camp a través, quan em vaig marcar com a objectiu a mig termini intentar fer el cim de l’Aneto a finals de maig, al principi veia com una cosa inabastable i ben aviat va ser un repte personal (comprovar si era capaç de recuperar-me i aconseguir-ho). L’entrenament va ser molt constant (com la bona alimentació) i vaig començar a veure els fruits de l’esforç fent sortides a la muntanya per provar la resistència (Roques de Benet, Montsant, Via verda i més) però tot era entrenament a baixa alçada entre els 0 i els 1.000 msnm, i al Pirineu serien muntanyes de més de 3.000 msnm i l’esforç seria físic i mental. Mentre jo m’entrenava físicament, la Montse cuidava pacientment de la família i sense adonar-se ella em preparava mentalment per a la batalla vital que m’havia plantejat i que hi hauria un moment durant de l’esforç de cames i braços a l’ascens de la muntanya que necessitaria la fortalesa mental i la serenor necessàries per arribar al cim i tornar a casa amb la família i gaudir del seu incomparable caliu, que no hi ha rés (absolutament rés) que et doni més força i voluntat per seguir endavant i no acceptar rendicions innecessàries i quasi sempre inútils.

Després d’aquestes reflexions, en que espero que us hagin fet riure, plorar i pensar en quelcom més del que esta escrit, podeu comprovar que s’ha començat a parlar de la família i el teu compromís respecte a ella per parlar de les necessitats i anhels personals per tornar a parlar de la família des d’un altra perspectiva, com si d’un cercle tancat i metafòric es tractés. He parlat, a banda dels meus reptes personals, d’una família amb fills i de la possibilitat de gaudir i sentir-se viu des d’una perspectiva que fa uns anys no podies ni imaginar i que he intentat que la meva experiència personal us serveixi, com a mínim, de reflexió dels temps que esteu vivint i que, desitjo sense mala intenció, alguns algun dia visqueu.

Aprofito el post per indicar-vos que hi ha un nou àlbum fotogràfic virtual vinculat de l'ascenció al pic Aneto, que gaudiu molt de l'experiència.

Ascenció al Pic Aneto

dilluns, 8 de juny de 2009

Visca el Rock & Roll

Només unes hores després d’haver viscut el poderós concert d'AC/DC (com només ells saben fer) a l’Estadi Olímpic de Montjuïc aquí us poso unes fotos i un video clip del concert. Ara ja torno a tenir les bateries carregades i tot gràcies al rock ... llarga vida als AC/DC, uns altres que com els Stones, veritablement han nascut per això, cançons de rock en estat pur i divertiment escènic inigualable. La tempesta elèctrica va arrencar a les 22:00 en punt amb el nou "Rock 'n' roll train" i la màquina no va parar fins als immortals "Highway to Hell" i "For those about to rock (we salute you)" amb les seves canonades infernals, entre mig dues hores del millor rock dur amb "Back to black", "The Jack", "Hells Bells", ... més muntatge espectacular, més focs, més la Rosie, vaja tot el calia (i necessitavem) esperar d'ells, i un virtuós de la guitarra com Angus, per a mi el millor guitarrista que escoltat mai en directe. Després de quasi 40 anys per estos móns de déu encara xalen dalt de l’escenari i això és te o no és te. Senyores i senyors això és ROCK ...











divendres, 5 de juny de 2009

AC/DC ja estan aquí !!!!

Menys mal que ja m'arriba la dosis (malauradament anual) de rock 'n' roll per activar tots els estímuls fisics i neuronals .... i que em facin bullir la sang i per això no hi ha rés millor que la descàrrega electrica d'alt voltatge que em poden oferir els AC/DC !!!

Salut i rock 'n' roll

dilluns, 1 de juny de 2009

Aneto (Rei dels Pirineus)

... 30 de maig de 2009 ... el meu objectiu continuava sent el mateix i necessitava tota la meva concentració i comprovar que l'entrenament d'aquests últims mesos seria suficient per intentar coronar el Pic Aneto (3.404 m), el rei indiscutible dels Pirineus (quan ets dalt de tot entens millor aquesta frase), que em va permetre arribar al cim i tornar al refugi amb un temps de 7 hores i mitja per mig d'un mar de neu i gel. La veritat, ha esta una experiència d'esforç, físic i mental, però també una aventura plena d'emocions i perills, de la qual em sento molt orgullós d'haver culminat sense haver de lamentar cap dany ni cicatriu. La deshidratació (vaig perdre quasi 2,5 kg durant l'ascens) i la neu desfeta (forats ocults baix la fina cap de neu) van acabar sent els màxims enemics.

30 de maig de 2009, el dia que em vaig contemplar el món des del cim més alt dels Pirineus. Unes fotos per a meravellar-vos del paisatge











Verdaguer li va dedicar el cant quart del poema "Canigó" al Pic Aneto ....

LA MALEÏDA

"Veus-e-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vignemale i Ossau a sa cintura,
puig d' Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.

Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare;
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Mont Blanc i Dhawalgiri li poden dir germà;
a continents més amples d'ossada serviria,
a l'àngel, per tornar-se'n al cel, de graderia,
de trono a Jehovà.

Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada;
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada,
d'on cap voltor de races desallotjar-los pot;
quiscuna d'eixes serres, d'a on la vida arranca
son vol, d'aqueix superbo colós és una branca,
ell és lo cap de brot.

Al bes del sol llueixen son elm i sa corassa,
l'un fet de neus eternes, l'altra d'un tros de glaça
de dues hores d'ample, de quatre o cinc de llarg;
los núvols en sa espatlla són papallons que hi volen,
i eix quadro, on llums, tenebres i tinta i foc rodolen,
té el firmament per marc.

Damunt lo glaç; negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
enmig de terra i cel."

dilluns, 25 de maig de 2009

Un any després ...

... no cal que digui massa coses, però tot ha passat a una velocitat increïblement ràpida sense reflexionar un canvi quan ja s'havia d'estar preparat per un altre. No podria fer un resum del que ha estat aquest any .... però aquí van les coses que ara més recordo:

- Ja fa quasi un any (5 de juny) va néixer Roger
- Han nascut fills d'amics Nil, Teo, Aina (ara recentment) i estem esperant els propers naixements de la Núria i de la Sofia (per al mes de juny)
- Per fi vaig anar al concert de Bruce Springsteen al Camp Nou
- He anat entrevistant a moltes persones per al futur documental de la Laboral, que miraré de poder fer l'estrena per al 17 d'octubre.
- Ha estat un any de crisis creixent i imparable a tots els nivells.
- Varem intentar coincidir tots els amics a una gran rostida (llàstima del temps) a la Pobla.
- He fet algun que altre viatge familiar amb més o menys sort.
- El nostre estimat Barça ha tornat a demostrar que són els millors jugant de manera quasi immillorable i encara queda la final de dimecres a Roma.
- I altres coses que ara no recordo i que ja us contaré ....








Aquestes setmanes es preparen mogudes però ja en parlarem un altre dia ....

Salut i rock 'n' roll