Cop de Rock!

Aquest divendres passat vam anar a veure un musical a la capital i vam anar amb la direcció fixada al teatre Victòria a "xalar" de COP DE ROCK!, el musical que fa un repàs d'algunes cançons, ja clàssiques, dels països catalans i desprès de les quasi 3 hores la sensació de felicitat va ser absoluta.



"Cada matí quan em desperto
tot el meu món torna a girar.
Una cançó que sana a la ràdio
em fa sentir com mai m'he trobat.

Ja no tinc por,
la vida allà fora ens espera.
No diguis "no".
Sortim al carrer, deixem dubtes enrere.
Donam la mà, segueix-me, perquè jo.

A cop de rock vull viure,
a cop de rock per sempre mės..."

Cop de Rock! recull, en dues parts, la banda sonora del nostre país des dels orígens de l’anomenat Rock Català. El muntatge es divideix en dues parts: la primera d’elles representa l’etapa de formació d’una jove banda de rock, i la segona, reflecteix "la segona oportunitat" que la vida ofereix als protagonistes i la seva trajectòria musical. Cop de Rock! posa la banda sonora i emocional de la història d’uns personatges que és també la història d’un moviment musical. Cançons de Brams, Els Pets, Gossos, Ja t’ho diré, Lax’n’Busto, Sau, Sopa de Cabra, Bars,... Com diu ben bé el Roc: "Jo canto en la llengua en què somio"

Els que vam viure de primera ma aquells anys sabem l’esperit que hi ha darrera de cada cançó, i agraïm la gran tasca feta per Dagoll Dagom i els germans Ten, en no haver traït l'esperit. El ritme de l’espectacle es meravellós, sobretot en la primera part, gràcies al precís muntatge del decorat giratori i uns rocs que pugen i baixen amb múltiples funcions. Els actors canten i interpreten de meravella en tota la estona, però sobre tot en l'apartat tràgic de la funció, a on la fusió de cançons tristes i d’una ambientació justa fan sentir en molts moments un nus a la gola .

Cal destacar la interpretació del cantant Llorenç Santamaria, es troba a gust en tot moment i canta amb una facilitat increïble. Així com dels protagonistes Roger Berruezo-Roc i Maria Castillo-Lluna (una veu prodigiosa i cada actuació eriça la pell) els quals ens transmeten màgia en les seves cançons.

L’única cosa negativa es que no s’hagin pogut incloure cançons de Sangtraït, tot i que es normal que tot el mon no estigui d’acord en nedar en la mateixa direcció. Salut i rock català.

Som el que fem, som el que mengem

La Fundació del F.C. Barcelona ha presentat la campanya "Som el que fem, som el que mengem" amb col·laboració amb la Fundació Alícia de Ferran Adrià y altres organismes.

La campanya intenta promoure els bons hàbits alimenticis entre els nens i joves. Fa servir els ídols futbolístics que els nens i joves admiren. El primer anunci de televisió amb Gerard Piqué i Leo Messi i una web de la campanya (www.somelquefem.cat) on hi ha informació d'hàbits saludables, activitats amb tallers de nutrició, xerrades, conferències i activitats esportives.

Una bona idea per conscienciar als "grans" que els "petits" s'han de cuidar i vigilar constanment i ser un exemple d'hàbits i conductes saludables.

L'anunci de TV .....

Never let me go (Mai m'abandonis)

"Mai m'abandonis" és una història molt trista i amb molts moments se't fa (se'm fa) un nus a la gola i pots fins hi tot vessar alguna llàgrima. És així, però també sorprèn per la seva contenció, subtilesa i minimalisme. "Mai m'abandonis" és una pel·lícula de Mark Romanek, que ha captat la sensibilitat de la novel·la de Kazuo Ishiguro. L'amor, l'amistat, l'ètica i el sacrifici són els grans eixos d'aquesta proposta de caire existencialista. Tot plegat a partir d'un grup d'estudiants d'un internat britànic que no troben la manera de rebel·lar-se amb la vida que els espera. A mesura que va passant el metratge la tristesa es va apoderant de tu i ja no et deixa i quan ja portes unes hores després de veure-la segueixes pensant amb lo injust de la història i amb el que els hi passa als personatges.

No desvetllaré res, però si que vull parlar dels tres protagonistes: Keira Knightley és Ruth una de les joves, és el paper més desagradable però a la vegada necessari per a la construcció d'aquesta estranya història, Andrew Gardfield és el noi, Tommy, sensible i una mica innocent; i Carey Mulligan és Kathy, la que ens explica la tremenda història dels tres protagonistes.


El resultat és una pel·lícula romàntica, i perquè enganyar-nos... trista, que et connecta amb les coses més importants de la nostra qüotidianitat.

El millor: la contenció i l'expressivitat sense paraules de Carey Mulligan, la seva interpretació és tan sensible i tan tendre que quedes absoluta i inevitablement enamorat d'ella en el mateix instant en què apareix a la pantalla tots els seus gestos, els seus silencis, la forma com llegeix els llibres i sobretot aquelles mirades que ho diuen tot sense haver de dir absolutament res. També l'evocadora banda sonora de Rachel Portman.

El pitjor: l'excés de contenció en alguns moments, provoca que sigui difícil entendre determinades actituds del trio protagonista.

Un altra recomanació per si voleu gaudir de bon cinema, d'aquell que s'estrena de tant en tant. Aquí va el tràiler amb subtítols en castellà.

Barranc de la Caramella (Lo Port)

No em caldria rés més i deixar-vos delectar amb les fotos d'aquest post, però he de dir que l'excursió per un dels racons més agraïts del Port és sens dubte el Barranc de la Caramella, on vaig pode veure la naturalesa amb tot el seu esplendor, aigua, plantes, flors, cabres, àguiles, papallones de mil colors, ... Amb les fotos ja queda clar els moments màgics que vaig viure durant l'excursió. I com sempre respecteu la muntanya i els boscos per a que en puguem gaudir molts anys d'això.

Born into Brothels

Volia compartir amb vosaltres una historia que em va fer posar els pels de punta i degut a una de les meves aficions (la fotografia) toca d'aprop. És la historia que conta el documental Born Into Brothels: Calcutta's Red Light Kids (o amb català Els nens del Barri Vermell). Als Oscar del 2005 va guanyar el premi al Millor Documental.


Els directors ens mostren la sorprenent transformació que van patir els nens que van viure al Barri Vermell de Calcuta. Briski, una fotògrafa professional, un dia decideix ensenyar fotografia i proporcionar càmeres als nens que viuen en un dels llocs més sòrdids i aparentment desesperançats de tot el món, amb la finalitat de despertar les aptituds artístiques que resideixen en molts d’ells. Mainada desemparada. A cops sotmesa a violència física i psíquica. Mancada d’estudis. Sense prou atenció i cura materna –a voltes sense pare.

Les criatures fan retrats pels carrers de la gent i l'ambient. I en viatge a Nova York aconsegueixen exposar-los, vendre'ls, i difondre'ls. Amb aquesta excusa, la fotògrafa mira que algun centre educatiu admeti part de la canalla com a alumne.

Film documental molt directe, tendre, ens mostra part de la misèria que campa per aquest món. I ens convida també, que ens demanem com ho tenim, això, al primer món? Ja hi fem costat, a Catalunya, a aquesta canalla? No estaria de més que féssim una ullada als forats negres, que són molts i força foscos, del nostre escarransit estat del benestar.

El documental "Born Into Brothels: Calcutta's Red Light Kids" amb subtitols en castellà.



Algunes de les fotos fetes pels nens del Barri Vermell de Calcuta ...

Ciutat de les Arts i la Ciència

A la ciutat de València hi ha la ciutat del futur, quin espectacle de creació,art i visió. Una ciutat on contingut i continent tenen la mateixa importància. Benvinguts al futur, a la Ciutat de les Arts i la Ciència ....

Peníscola (Peñiscola)

El penyal de Peníscola sempre ha estat ocupat per diferents pobladors atesa la seua importància estratègica en disposar d'ullals d'aigua dolça a l'interior de l'actual recinte de murades. La ciutat se situa sobre una península rocosa, unida a terra només per un istme de sorra, que divideix la costa en dues meitats diferents. Damunt del penyal s'aixeca la ciutat vella anomenada lo Poble, on destaca el castell templer.

Al nord del penyal trobem una plana sedimentària, amb una platja arenosa i originalment amb part de serradal. En aquesta plana quaternària es troben afloraments d'aigua (ullals), que donen lloc a una zona pantanosa o marjal anomenada popularment el Prat. Antigament, el Prat fou una albufera i actualment és una marjal, coneguda també com la Marjal de Peníscola.

Aprofitant els meus dies de vacances en familia vaig aprofitar per fer algunes fotos de Peníscola i aquí us n'ensenyo una mostra ...