dijous, 11 de juny del 2009

La família i (o) la vida

La família i (o) la vida. Curiós títol del post. La veritat es que un cop t’has decidit tenir fills les decisions de la teva vida ja no són personals o voluntats conjuntes amb la parella, el primer es assegurar l’estabilitat familiar, es a dir els fills ben alimentats, ben dormits, ben educats i moltes altres coses i després de repassar-ho tot si et queda temps (i a cops ganes) parles (a vegades discuteixes incomprensiblement) amb la parella per acabar al llit ben fet pols per recuperar-te per tornar a començar al cap d’unes hores ... explicat així sembla un estat auto destructiu de la persona però ara simplificaré (almenys ho intentaré) tot això: fills = la teva parella i tu ja no sou la prioritat, primer són ells, un cop has acceptat aquest axioma adaptes la vida i poc a poc vas funcionant i tornant a fer vida (més o menys social). Ara us explicaré una historia per il•lustrar això:

Quan va néixer el meu fill petit Roger, ara fa un any, la família necessitava que els dos (Montse i jo) féssim les coses disciplinadament per que havíem comprovat amb la Mar que els horaris fixes i inalterables (sempre sempre que es pugui) ens han anat molt bé per aconseguir estabilitat ells i nosaltres, però ara necessitàvem anar els quatre a un ritme vital i en poc temps veus que tot va bé i que la família esta estable (si la salut et respecta). Quan van passar 6 o 7 mesos d’aquesta nova situació familiar (2+2) t’en adones que ells van bé però que tu et sents física i mentalment esgotat i que ha estat un desgast lent però profund dins al teu ésser i va ser quan una tarda de lucidesa mental t’atures i fas recapitulació de tot el que t’està passant (va coincidir amb la nostra nit de cap d’any que vam passar entre vòmits i plors infantils) i vam decidir, la Montse i jo, que tot i que els nens estàvem bé (aquella nit no, es clar) i nosaltres no anàvem massa fins (no ens hem enclaustrat mai i quedàvem sempre que podíem o junts o cadascú tenia el seu dia) i que calien fer canvis per que el ritme familiar avances amb les millors condicions els quatre. Al gener vam decidir recuperar l’estat físic i mental que aquells moments teníem ben a prop de l’abisme i per aconseguir-ho havíem de fer coses amb família i per separat (inevitablement eren 3 i 1 i 2 i 2). Un cop controlada l’alimentació sana i regular, sense abusos i aliments variats, va tocar recuperar un bon estat físic i no em quedaven més hores al dia que pels matins quan tothom dormia a casa (de 6 a 7) i per les tardes abans de les dutxes i sopars (també de 6 a 7) i poc a poc vaig crear un pla d’entrenament assequible i poc a poc més exigent basat en natació, btt i córrer camp a través, quan em vaig marcar com a objectiu a mig termini intentar fer el cim de l’Aneto a finals de maig, al principi veia com una cosa inabastable i ben aviat va ser un repte personal (comprovar si era capaç de recuperar-me i aconseguir-ho). L’entrenament va ser molt constant (com la bona alimentació) i vaig començar a veure els fruits de l’esforç fent sortides a la muntanya per provar la resistència (Roques de Benet, Montsant, Via verda i més) però tot era entrenament a baixa alçada entre els 0 i els 1.000 msnm, i al Pirineu serien muntanyes de més de 3.000 msnm i l’esforç seria físic i mental. Mentre jo m’entrenava físicament, la Montse cuidava pacientment de la família i sense adonar-se ella em preparava mentalment per a la batalla vital que m’havia plantejat i que hi hauria un moment durant de l’esforç de cames i braços a l’ascens de la muntanya que necessitaria la fortalesa mental i la serenor necessàries per arribar al cim i tornar a casa amb la família i gaudir del seu incomparable caliu, que no hi ha rés (absolutament rés) que et doni més força i voluntat per seguir endavant i no acceptar rendicions innecessàries i quasi sempre inútils.

Després d’aquestes reflexions, en que espero que us hagin fet riure, plorar i pensar en quelcom més del que esta escrit, podeu comprovar que s’ha començat a parlar de la família i el teu compromís respecte a ella per parlar de les necessitats i anhels personals per tornar a parlar de la família des d’un altra perspectiva, com si d’un cercle tancat i metafòric es tractés. He parlat, a banda dels meus reptes personals, d’una família amb fills i de la possibilitat de gaudir i sentir-se viu des d’una perspectiva que fa uns anys no podies ni imaginar i que he intentat que la meva experiència personal us serveixi, com a mínim, de reflexió dels temps que esteu vivint i que, desitjo sense mala intenció, alguns algun dia visqueu.

Aprofito el post per indicar-vos que hi ha un nou àlbum fotogràfic virtual vinculat de l'ascenció al pic Aneto, que gaudiu molt de l'experiència.

Ascenció al Pic Aneto

1 comentari:

Unknown ha dit...

Molt guapes les fotos! Felicitats pel repte! És molt guapo i molt d'esforç!