Aneto (Rei dels Pirineus)

... 30 de maig de 2009 ... el meu objectiu continuava sent el mateix i necessitava tota la meva concentració i comprovar que l'entrenament d'aquests últims mesos seria suficient per intentar coronar el Pic Aneto (3.404 m), el rei indiscutible dels Pirineus (quan ets dalt de tot entens millor aquesta frase), que em va permetre arribar al cim i tornar al refugi amb un temps de 7 hores i mitja per mig d'un mar de neu i gel. La veritat, ha esta una experiència d'esforç, físic i mental, però també una aventura plena d'emocions i perills, de la qual em sento molt orgullós d'haver culminat sense haver de lamentar cap dany ni cicatriu. La deshidratació (vaig perdre quasi 2,5 kg durant l'ascens) i la neu desfeta (forats ocults baix la fina cap de neu) van acabar sent els màxims enemics.

30 de maig de 2009, el dia que em vaig contemplar el món des del cim més alt dels Pirineus. Unes fotos per a meravellar-vos del paisatge











Verdaguer li va dedicar el cant quart del poema "Canigó" al Pic Aneto ....

LA MALEÏDA

"Veus-e-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vignemale i Ossau a sa cintura,
puig d' Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.

Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare;
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Mont Blanc i Dhawalgiri li poden dir germà;
a continents més amples d'ossada serviria,
a l'àngel, per tornar-se'n al cel, de graderia,
de trono a Jehovà.

Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada;
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada,
d'on cap voltor de races desallotjar-los pot;
quiscuna d'eixes serres, d'a on la vida arranca
son vol, d'aqueix superbo colós és una branca,
ell és lo cap de brot.

Al bes del sol llueixen son elm i sa corassa,
l'un fet de neus eternes, l'altra d'un tros de glaça
de dues hores d'ample, de quatre o cinc de llarg;
los núvols en sa espatlla són papallons que hi volen,
i eix quadro, on llums, tenebres i tinta i foc rodolen,
té el firmament per marc.

Damunt lo glaç; negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
enmig de terra i cel."