dimecres, 26 de febrer del 2014

VIª Cursa La Cameta Coixa (Miravet)

Havent passats uns dies i començar a recuperar-me de les cames, ja puc veure amb més claredat la sort que vaig poder tenir d’arribar a córrer una cursa com la de “La Cameta Coixa” de Miravet aquest 2014.


Des de l’últim cop que vaig participar a una cursa (a peu) sabia que hi havien coses que havia fet malament i que no esperava tornar a repetir, però som humans i ens equivoquem, però anem per pams.

Diumenge 23 de febrer, sortim de Pallaresos ben aviat per arribar a Miravet i recollir el dorsal a la plaça de l’Arenal. Quan ens hi plantem … tot el riu emboirat i 1ºC, fresqueta de ribera … però el dia semblava boníssim per córrer. Dorsal C-198 en mà em poso la cuirassa de cavaller templari i pujem cap al castell, on hi havia la sortida de la cursa.


L’ambientació de l’època medieval per rebre al corredors ja et fa donar compte que serà una cursa diferent i emociona ...



Passats els controls em trobo amb Joan i em diu que no podrà córrer, que es va lesionar dimecres i no es troba per forçar i que farà la caminada amb Laura. Sortir sense companyia em fa estar més atent a tot el que ens han preparat els del CEM La Cameta Coixa.


Entrem dins el patí d’armes .... i hi ha torxes a les escales i un canó per commemorar el 1714!!! Estem tots contents i nerviosos i de sobte un helicòpter sobrevola el castell ... ja arribat l’hora... Paraules d’ànims des de l’organització i canonada dins al pati d’armes!!! Ja estem ja comença la cursa... Sortim en tromba per la porta del castell i voltegem les muralles fins trobar un tram de carretera fins que enfilem un senderó per la muntanya ...

• Distància total aproximada: 19 km

• Desnivell acumulat positiu aproximat: 1.300 m

• Alçada màxima: 340 m. (Talaia)

• Hi haurà una cronoescalada d'ascensió a la Talaia. (303 m ascensió amb 1,7 km)

• Corriols i senders: 94%, Pista: 6 % i Asfalt : 1 %

Amb la cursa a bon ritme, recordo les indicacions que em va fer Jordi Rofes i que coneixia ben be el que em trobaria, molt agraït i molt encertat ...

La primera pujada és corredora, però té cap dificultat. Sempre va tothom al seu ritme i no forces massa.

Després tram de baixada combinant sendera i camí ample, però cap problema seguint la marxa.

La segona pujada també força corredora i poc dura, aprofito per gaudir del paisatge.

La tercera pujada, és curta i no massa dura per un senderó bonic. I el sol ja comença a notar-se i ja veig que m’he abrigat massa (error que ja vaig cometre a Ulldecona, quina llàstima).

Després baixada ja fins al riu per senderó corredor i sense treva. Baixa fins baix al riu, que hi ha un avituallament, paro un estona (no massa per no perdre ritme) per veure del paisatge al costat del riu.

Després ve un tram, abans de la crono, on un senderó amb algunes pedres i roques. I un grup de tres ens anem estirant a bon ritme, vaig voler provar que tal ho podia fer pujant el ritme i posar cara la posició i les sensacions increïbles, però em va passar factura a l’última pujada, encara tinc molt per aprendre...

Una vegada comença la cronoescalada de la quarta pujada, la més difícil i llarga de la cursa, no la puc córrer massa per la duresa i el cansament amb que arribo a aquest punt. Com més amunt el paisatge assolellat t’anima enmig del calvari en que se’m converteix la pujada ... i es comença a sentir un gaiter que anima la festa.


Per arribar a dalt quasi et tens que arrastrar amb el que pots, molt dur ...


Acaba la cronoescalada, comença un dels trams aeris pel crestall de la Talaia és força tècnic i amb pedres i roques amb vistes a riu i a interior.


Després de la cresta la baixada primer tram tècnic i els quàdriceps a punt de rebentar, però aguantant i després baixada més suau i corredora. Fins aquí podria dir que bé i lamentant l’excés de roba ...

Part final i última pujada, no és llarga, però per a mi duríssima, ja no puc córrer gens ni mica i el esgotament és més que evident, pendents pronunciades, roques, ... l’única patinada en tota la cursa i a terra ... esgotat, rebolcat i ja només vull aixecar-me i acabar.

Un cop soc a dalt ja veig el castell a prop i mig ensumo la glòria de creuar la meta.


Últim quilòmetre pla i a tocar del riu, no puc ni córrer ni caminar, pujada empedrada del poble i baixar fins a la plaça ... abans d’entrar-hi ... el que més necessitava, les ales de la Mar i Roger em fan fer els últims metres sense tocar la catifa morada de la l’arribada i més enllà mons pares, donant-me alè al final i més a prop del cel la Montse aquí necessitava abraçar més que mai i curar-me el dolor que estava desfent el cos.



Les fotos i vídeo són prou explícits del que vam viure els que vam tenir la sort de participar a la VIª Cursa de la Cameta Coixa de Miravet, una matricula d’honor amb tot, organització, avituallaments, voluntaris, sortida del castell, animació per als acompanyants, bossa del corredor, ... no acabaria, moltes gràcies poble de Miravet.

Resumint, cursa dura i tècnica (almenys pel meu nivell) però molt xal•ladora si es té un bon entrenament pel que et pots trobar, i si m’agradaria repetir l’any vinent, sense dubte. L’organització i voluntaris sense paraules, enhorabona a tots.

Video de Canal Terres de l'Ebre amb imatges des de l'helicopter, per mostar l'épica de la cursa ... 


Salut i Muntanyes!!!!