Albert

El passat divendres dia 19 d'octubre un amic va fer la presentació d'un llibre autobiogràfic, escrit en format de diari dels desesperants esdeveniments que li van succeïr al tornar de fer una expedició muntanyera pels Andes .... aquí va la presentació del llibre "El Rodeo Loco. Diari d'una presó" escrit per Albert Valldepèrez i Calbet, que malhuradament no vaig poder assistir-hi per problemes familiars i que vull compartir en vosaltres .... Gravat per Antena Caro.

Marxa BTT Riu Glorieta 2012

La vida et te preparat un pla (no vol dir que no pugis dir la teva ni fer el que vulguis) i sempre t’alliçona i no sempre et diu el que vols sentir però si el que necessites sentir, ara m’explicaré per a que la següent reflexió no sembli la d’un borratxo al canto d’una barra de bar al hora de tancar ....

Diumenge 7 d’octubre de 2012, a les 6:55 sona el despertador ... ha arribat el dia per al qual tantes jornades d’entrenament t’havien preparat per afrontar el repte, havia entrenat a consciència, havia alimentat el cos saludablement, havia dormit molt bé i m’aixecava del llit sense nervis i alhora amb l'il•lusió quasi infantil de xalar per la muntanya.

Poc a poc faig estiraments i em faig l’esmorzar, reviso la bici exhaustivament i vaig reapretant les rosques com si el dia abans no ho hagués fet ... tot llest, carrego la bici al cotxe i vaig a despertar a la família, els preparo l’esmorzar i tot junts ens posem al cotxe direcció a Alcover ....

Arribem justos per recollir el dorsal i ja descarregaré la bici després,.... arribo al pavelló i la primera sorpresa "sospitosa" .... tenia el dorsal nº 1, que havia de fer? ni de bon tros era el campió d’anys anteriors ni tenia cap pretensió de guanyar res només de gaudir de la muntanya i acabar la cursa ....

Són les 8:59 i ja estem amuntonats al carrer per creuar la línia de sortida direcció dins del poble ... quan les campanes de l’església donen les 9 en punt l'spekear comença a donar breus instruccions i comença la compta enrere .... des de la vorera del carrer sento crits familiars .... "vinga papa ...guanya’ls a tots" .... és el que tenen els fills tu per a ells ets un exemple no fa falta que guanyis res sempre et donaran alè, el senzill fet de ser allà al mig de la multitud preparat per la batalla i disposat a lluitar fins al final per a ells ja havia guanyat. Però som adults i sabem com de cruel és la vida i per optimista i vital et sentis saps que la lluita serà llarga i hi haurà sang i hi deixaràs molt més que unes hores allà a dalt a la muntanya ...

Arranquem i el llarg passeig pel poble ja deixa clar el que hi haurà quan pisem la terra, .... els bons ja surten a primera línia a rebentar des del primer segon i ràpids a per la victòria (els 10 primers) i la resta a aguantar fins al moment d’atacar (si es pot i el cos t’aguanta).... Com no volia despenjar-me molt del grup gran vaig seguint el ritme, més alt del que m’esperava sabent el que ens esperava al davant, però com em sentia bé no vaig afluixar gens. Les senderes fresquetes que varem creuar pujant per la vall del riu eren un goig de la natura però veia gent que apretava les dents i no feien cara de gust, però a lo meu anar fent i tal com la gent anava rebaixant l’eufòria inicial anava fent sabia que la pujada fins a la central elèctrica era llarguíssima i no valia la pena perdre el cap abans d’hora.

Era dur no us enganyaré, però vaig decidir fer un atac per guanyar alguna posició abans de la baixada per la sendera del camí natural i em va sortir bé la jugada i tot i que havia gastat molt energia em vaig llençar, literalment, per la baixada. Ja havia passat als entraments per aquest part del camí i es força tècnic però per això s’havia vingut avui i aquí, baixava molt bé tot i la dificultat i les cames i el cor estaven responent i recuperant de la pujada, però veia que podia més i vaig intentar forçar més a la baixada sentint optimista tal i com anava i en una baixada enroquissada vaig prendre la decisió que va marcar el meu devenir a la marxa .... el pas era molt estret i vaig decidir no frenar i intentar passar ràpid .... després del petit salt per superar les primeres roques la mà esquerra es va enganyar a les romegueres (perdent un terç del marca dactilar) i desviant "el vol" fins que vaig caure del costat dret al mig del camí, això si era la part tova on hi havia molta fulla de pi i no havia de lamentar res ..... vaig seguir baixant 2 km més ...

Vaig creuar la sèquia i primer avituallament a banda de la sang que rajava de la mà (quan hi penso semblava una batalla al mig del bosc..) les cames força bé i preparades per la part important la cursa, la pujada a les pedreres, .... després d’alimentar-se i anant força bé (de meitat per avant) toca tenir paciència i concentració i poc a poc vaig anar pujant fins que .... els veritables excessos de la caiguda van destapar-se .... el cop de la caiguda va deixar molt fràgil la petita, però imprescindible, peça d’alumini que uneix el desviador del pinyons amb el quadre de la bici, que va partir-se per deixar la batalla per perduda i la retirada era un fet .... tot brut, ple de sang, amb el cavall ferit, ..... tot s’havia acabat ja no es podia seguir només retirar-me lentament cap al poble camí avall.....

Quan vaig tornar a passar per l’avituallament els bombers em van poder mig curar la ferida i em van embenar la bici per poder empènyer-la costa avall .... quan vaig arribar al poble empenyent la bici ... no podia creure’m que allò pel que tan m’havia esforçat per intentar fer (acabar la cursa) havia fracassat per una decisió al mig del bosc per intentar esgarrapar uns segons .... to s’havia fos i no volia que els nens en veiéssim en aquell estat.... malmès per dins per fora i abandonant la cursa.... vaig pensar: quin pare, quin exemple ..... però ells van venir a acompanyar-me a creuar la meta, encara més contents que si realment hagués guanyat ... entre resignació els vaig explicar que no havia pogut lluitar tota la batalla i que havia tingut que abandonar ..... i aquí va venir el moment del dia (de l’any) .... la Mar em va dir: "No passa rés papa, arreglarem la bici, tornarem a entrenar i l’any que ve t’acompanyaré i vindrem els dos a guanyar". No vaig tenir paraules per continuar aquella conversa i només ens varem fondre en una abraçada els quatre i una nena de quasi 7 anys em va donar una cop més una lliçó d’actitud i d’aixecar-se quan has caigut, ...... després per la nit entre dolors lleus dels cops sentia aquelles paraules dins el cap i si no hagués abandonat m’hagués perdut aquell imperdurable moment que he compartit amb vosaltres.

Es clar que hi han coses importants per les que ens esforcem contínuament, però també és important saber reconèixer un error, un derrota, una mala decisió .... t’aixeques del abatiment, millores i tornes a lluitar.

Si heu arribat fins aquí espero no haver-vos avorrit i que us hagueu emocionat amb el relat, fins aviat amics i recordeu la lluita continua no s’acaba mai....

Agraïr al Club Ciclista Alcover tota l'organització de la prova i per l'excel·lent feina feta, espero l'any vinent poder tornar-hi.

Unes fotos del circuit ...

Vall del riu Glorieta

Ruta per la Vall del riu Glorieta, des de l'Ermita del Remei (Alcover) fins al Niu de l'Aguila per la pista ampla i baixada pel nou tram del "Camí Natural" tot per senders plens de roques i arrels, és un pél técnic, però per a mi, sens dubte un dels millors recorregut de les nostres muntanyes. A banda de ser un dels millors trams per on passarà la Marxa en BTT del riu Glorieta del proper octubre, on sinò hi han problemes allì estarem per gaudir de la muntanya.

Aquí deixo l'entrada del wikiloc on hi han fotos ...

Vall del riu Glorieta (BTT)

Salut

Marxa per la indepedència de Catalunya

Barcelona, 11 de setembre de 2012. 

Marxa cap a la indepedència .... no caldria dir rés més i amb les fotos quedaria tot explicat ... pel que fa a mi a partir de la tarde nit ja som independents de l'espanya fosca .... a hores d'ara suposo que tots ho haureu vist per tv o internet, Barcelona va ser invadida per la major concetració de catalanitat en públic amb senyeres i estelades reclamant el que és nostre, un estat propi, una Catalunta rica i plena.

Hi havien families senceres des de iaios amb barretines fins als nets amb la cara pintada, de Barcelona i d'arreu de Catalunya. Val a dir que la marxa (quan ens vam poder moure es clar) va ser del tot civica i festiva i molt revindicativa i amb molt respecte, vaja com sempre s'ha demanat. Com a representant de la meva familia a Barcelona la emoció i la il·lusió de veure tantes senyeres als carrers va ser constant i tot i l'esforç i el cansament que ara em surt em sentó satisfet d'haver-hi anat, espero que algú de vosaltres també hi hagués anat (ja se que si) i que esperem que s'en adonin els d'allà i els d'aquí de com estan les coses a la nostra catalana terra. Desitjo que passin molts anys de llibertat i prosperitat per la nostra terra i poder explicar als meus nets que jo hi vaig ser a Barcelona aquella Diada de 2012.

Salut i Visca Catalunya Lliure!!!

Serra d'Irta - BTT: Serra i Costa

Una ruta per terres castellonenques, entre la serra i el mar. Tot i el que ens poguem imaginar avui en dia encara queda uns 20 km de costa increiblement intactes (exeptuant la torre Badum) a la zona de Castelló, entre Peñíscola i Alcossebre, és el Parc Natural de la Serra d'Irta.

Després de dos estius intentant fer alguna ruta per la serra i el voramar, finalment vaig poder fer algo satisfactori. La ruta que us deixo surt des de Peñiscola i en una pujada suau al principi és va fent cada cop més inclinada i un cop superats els 6 primers quilòmetres ja estas preparat per al que sigui. Val a dir que la ruta és per pista bastant bona i per tal de preservar la poca fauna i flora del parc hi han un parell més de senders, sols aptes pels senderistes.

Després de pujar al "port de serra" comença el divertit de baixar fins al Pou del Moro i seguir fins agafar la pista que seguiex a pocs metres de la costa, que és per on passen el 93,4% de persones que van al Parc Natural, pocs valents per la part de serra.

Com el camí no te pèrdua es va seguint fins a Alcossebre i al far parada per estirar les cames i tornada totalment per la pista de voramar, pujant i baixant suaument fins a la platja del Pebret que planeja fins al peu dels acantilats de la Torre de Badum (torre de vigía per controlar els pirates de la Mediterrània), un dels punts més bónics de tots el recorregut i de tot el llevant.

Des de Badum fins a Peñíscola és practicament baixada per fer disparar l'adrenalina acumulada i veure que tal estas de força ... tot i els quilometres i un parell de pujades és molt recomanable per conèixer el Parc Natural de la Serra d'Irta, si t'estas cansat de pendre el sol i veure tangues a la platja.

Després de la ruta (vaig matinar i a les 10:00 ja era casa, Peñiscola, per evitar el calor i complir amb la familia) dutxa i cap a Morella amb Artur i les dones i crios a veure el poble i la part medieval.

Aquì va la ruta del wikiloc amb fotos i tal .....

Serra d'Irta - BTT: Serra i Costa

* Nota: Degut a problemes amb navegador no he pogut incloure imatges a l'entrada, però a la ruta del wikiloc és poden veure algunes (val la pena per veure del que s'ha parlat). Dispensen-lo

Fins a Salomó

Us passó l'enllaç d'una ruta que vaig fer en BTT des dels Pallaresos fins a Salomó passant per la Secuita, l'Argilaga, Renau, Vilabella, Salomó, Vespella de Gaià i pel pantà de Gaià un altre cop cap a casa. No es massa dura però te algun lloc una mica técnic i un parell de pujades per suar. Us deixo la ruta en wikiloc amb algunes fotos, per veure si us animeu ... Salut

Felicitat per Emilio Duró

Us mostro un parell de videos de la conferencia que va fer Emilio Duró per al Banc Santander, on parla de la felicitat, entre altres temes, només per veure i escoltar l'actitut del conferenciant ja destil·la una passió positiva que en els temps que vivim ja fa falta ...