Marxa BTT Riu Glorieta 2012

La vida et te preparat un pla (no vol dir que no pugis dir la teva ni fer el que vulguis) i sempre t’alliçona i no sempre et diu el que vols sentir però si el que necessites sentir, ara m’explicaré per a que la següent reflexió no sembli la d’un borratxo al canto d’una barra de bar al hora de tancar ....

Diumenge 7 d’octubre de 2012, a les 6:55 sona el despertador ... ha arribat el dia per al qual tantes jornades d’entrenament t’havien preparat per afrontar el repte, havia entrenat a consciència, havia alimentat el cos saludablement, havia dormit molt bé i m’aixecava del llit sense nervis i alhora amb l'il•lusió quasi infantil de xalar per la muntanya.

Poc a poc faig estiraments i em faig l’esmorzar, reviso la bici exhaustivament i vaig reapretant les rosques com si el dia abans no ho hagués fet ... tot llest, carrego la bici al cotxe i vaig a despertar a la família, els preparo l’esmorzar i tot junts ens posem al cotxe direcció a Alcover ....

Arribem justos per recollir el dorsal i ja descarregaré la bici després,.... arribo al pavelló i la primera sorpresa "sospitosa" .... tenia el dorsal nº 1, que havia de fer? ni de bon tros era el campió d’anys anteriors ni tenia cap pretensió de guanyar res només de gaudir de la muntanya i acabar la cursa ....

Són les 8:59 i ja estem amuntonats al carrer per creuar la línia de sortida direcció dins del poble ... quan les campanes de l’església donen les 9 en punt l'spekear comença a donar breus instruccions i comença la compta enrere .... des de la vorera del carrer sento crits familiars .... "vinga papa ...guanya’ls a tots" .... és el que tenen els fills tu per a ells ets un exemple no fa falta que guanyis res sempre et donaran alè, el senzill fet de ser allà al mig de la multitud preparat per la batalla i disposat a lluitar fins al final per a ells ja havia guanyat. Però som adults i sabem com de cruel és la vida i per optimista i vital et sentis saps que la lluita serà llarga i hi haurà sang i hi deixaràs molt més que unes hores allà a dalt a la muntanya ...

Arranquem i el llarg passeig pel poble ja deixa clar el que hi haurà quan pisem la terra, .... els bons ja surten a primera línia a rebentar des del primer segon i ràpids a per la victòria (els 10 primers) i la resta a aguantar fins al moment d’atacar (si es pot i el cos t’aguanta).... Com no volia despenjar-me molt del grup gran vaig seguint el ritme, més alt del que m’esperava sabent el que ens esperava al davant, però com em sentia bé no vaig afluixar gens. Les senderes fresquetes que varem creuar pujant per la vall del riu eren un goig de la natura però veia gent que apretava les dents i no feien cara de gust, però a lo meu anar fent i tal com la gent anava rebaixant l’eufòria inicial anava fent sabia que la pujada fins a la central elèctrica era llarguíssima i no valia la pena perdre el cap abans d’hora.

Era dur no us enganyaré, però vaig decidir fer un atac per guanyar alguna posició abans de la baixada per la sendera del camí natural i em va sortir bé la jugada i tot i que havia gastat molt energia em vaig llençar, literalment, per la baixada. Ja havia passat als entraments per aquest part del camí i es força tècnic però per això s’havia vingut avui i aquí, baixava molt bé tot i la dificultat i les cames i el cor estaven responent i recuperant de la pujada, però veia que podia més i vaig intentar forçar més a la baixada sentint optimista tal i com anava i en una baixada enroquissada vaig prendre la decisió que va marcar el meu devenir a la marxa .... el pas era molt estret i vaig decidir no frenar i intentar passar ràpid .... després del petit salt per superar les primeres roques la mà esquerra es va enganyar a les romegueres (perdent un terç del marca dactilar) i desviant "el vol" fins que vaig caure del costat dret al mig del camí, això si era la part tova on hi havia molta fulla de pi i no havia de lamentar res ..... vaig seguir baixant 2 km més ...

Vaig creuar la sèquia i primer avituallament a banda de la sang que rajava de la mà (quan hi penso semblava una batalla al mig del bosc..) les cames força bé i preparades per la part important la cursa, la pujada a les pedreres, .... després d’alimentar-se i anant força bé (de meitat per avant) toca tenir paciència i concentració i poc a poc vaig anar pujant fins que .... els veritables excessos de la caiguda van destapar-se .... el cop de la caiguda va deixar molt fràgil la petita, però imprescindible, peça d’alumini que uneix el desviador del pinyons amb el quadre de la bici, que va partir-se per deixar la batalla per perduda i la retirada era un fet .... tot brut, ple de sang, amb el cavall ferit, ..... tot s’havia acabat ja no es podia seguir només retirar-me lentament cap al poble camí avall.....

Quan vaig tornar a passar per l’avituallament els bombers em van poder mig curar la ferida i em van embenar la bici per poder empènyer-la costa avall .... quan vaig arribar al poble empenyent la bici ... no podia creure’m que allò pel que tan m’havia esforçat per intentar fer (acabar la cursa) havia fracassat per una decisió al mig del bosc per intentar esgarrapar uns segons .... to s’havia fos i no volia que els nens en veiéssim en aquell estat.... malmès per dins per fora i abandonant la cursa.... vaig pensar: quin pare, quin exemple ..... però ells van venir a acompanyar-me a creuar la meta, encara més contents que si realment hagués guanyat ... entre resignació els vaig explicar que no havia pogut lluitar tota la batalla i que havia tingut que abandonar ..... i aquí va venir el moment del dia (de l’any) .... la Mar em va dir: "No passa rés papa, arreglarem la bici, tornarem a entrenar i l’any que ve t’acompanyaré i vindrem els dos a guanyar". No vaig tenir paraules per continuar aquella conversa i només ens varem fondre en una abraçada els quatre i una nena de quasi 7 anys em va donar una cop més una lliçó d’actitud i d’aixecar-se quan has caigut, ...... després per la nit entre dolors lleus dels cops sentia aquelles paraules dins el cap i si no hagués abandonat m’hagués perdut aquell imperdurable moment que he compartit amb vosaltres.

Es clar que hi han coses importants per les que ens esforcem contínuament, però també és important saber reconèixer un error, un derrota, una mala decisió .... t’aixeques del abatiment, millores i tornes a lluitar.

Si heu arribat fins aquí espero no haver-vos avorrit i que us hagueu emocionat amb el relat, fins aviat amics i recordeu la lluita continua no s’acaba mai....

Agraïr al Club Ciclista Alcover tota l'organització de la prova i per l'excel·lent feina feta, espero l'any vinent poder tornar-hi.

Unes fotos del circuit ...