Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.
Atrapat en aquest circumstancial lloc ...
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna, però no m’he prostrat.
Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.
Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima.
Fa menys de 2 mesos l'idea de ser sota l'arc de sortida en un dia de juliol es va esfumar una trista tarda de juny, ja tornant cap a casa ... però la paciència de la Montse en ajuda'm a recuperar-me poc a poc però sense lamentacions (inútils) i el retorn a l'activitat quan ja podia forçar, vaig veure l'oportunitat de envalentonar-me a ser a la sortida de la "Xª Duatló de Muntanya de Els Pallaresos" ...
Vaig dubtar fins els últims dies, però la Montse (un cop més) em va encoratjar a fer-la cursa si em trobava bé i m'hi veia en cor ... la lesió es va allargar un mes però vaig poder anar fent sense patir per que s'havia recuperat bé el turmell i ara tocava veure com estava.
En acabar la duatló ja em donava per satisfet, i esperar l'arribada i rebre l'abraçada de la Montse, Mar i Roger ja era el meu premi ... i no fer-me mal, es clar.
La setmana havia estat sufocant i el diumenge 28 a l'hora de sortir ja tenim quasi 30ºC i amb la humitat era asfixiant, segur que patiríem més del que suposa fer una duatló.
A les 8:30 em passo tranquil•lament a recollir el dorsal (nº 39, el triple 13 era una bona senyal, un 13 per cada etapa de la prova). Deixo la btt als boxes, em canvio i vaig fent estiraments ....
Mentre vaig fent suaus estiraments un altre corredor em reconeix al moment i jo em trobo estranyat i també em venen els records de temps passats a La Laboral i ens saludem i desitgem sort amb
Hèctor Margalef (dorsal nº 10).
Era l’hora de la veritat i jo ja em sentia victoriós només per ser sota l’arc de sortida i disposat a gaudir dels circuits de muntanya.
Primera etapa, cursa a peu d’uns 4,5 km, la gent sense treva surt a fer-se un bon lloc. Jo més cautelós pels dubtes de poder acabar la duatló vaig a un ritme sense cap excés i als pocs quilòmetres veig que tothom va a lo que va serà tot menys “popular” i a un ritme fort. Jo al meu ritme i arribar, sense descuidar-me, al tram de btt, on podria guanyar alguna posició si ho feia bé.
Arribada a boxes en 22 minuts i canvi de sabates i en sortir a volar amb la btt, sabia el circuit i això ja em beneficiava. La sortida forta d’alguns corredors per fer un bon temps i l’elevada temperatura ja hi han abandonaments, més punxades i asfixies varies. Rodant a bon ritme se’m surt volant el bidó d’aigua i perdó alguns segons que em costen recuperar per que les trialeres de baixada al Mas del Garrot són molt estretes i toca tenir concentració.
Abans d’arribar al punt baix del Mas de Garrot a un tram força complicat de fer la traçada, em trobo a
Carlos Alcalde (dorsal nº 36) estès a terra amb companys tranquil•litzant-lo. Va ser la part negativa de la cursa i que van tenir que traslladar a l’hospital amb varis traus al cap i coll.
Fins arribar al Pont del Diable ja em vaig trobant en un grup que ens aniríem animant fins al final, amb
Antoni Miró (dorsal nº 43), Jordi Barber (dorsal nº 33) i Hèctor Margalef (dorsal nº 10) vam fer uns “piques” ben saludables. A les baixades i pujades tècniques era on més còmode em trobava i on vaig poder treure partit de l’etapa.
Segona arribada a boxes després de 45 minuts i uns 13 km, canvi tan ràpid com m’és possible i ara ja em pesaven les cames però algo exagerat i sense cap ritme enfilo l’ultima pujada dels últims 2 km a peu, un cop dalt i tot i esta ja cansat decideixo fer un últim esforç i mantenir el ritme fins al final en un 13 minuts.
La somiada arribada final a la meta on m’esperaven els que més estimo d’aquest món i una satisfacció absoluta d’haver-ho fet … en 80 minuts, quan en els millors somnis en contava almenys 100 minuts.
Els litres d’aigua que vaig perdre els vaig anar recuperant poc a poc i mentre acabava d’arribar tots els participants i satisfacció d’haver superat a banda dels quilòmetres de camí i sendera la sufocant calor que feia aguditzar el cansament, però tothom content, que és el que compta.
Però encara quedava una sorpresa més, un cop fet el repartiment de trofeus als millors de cada categoria, en va haver una que només n’eren 2 i els va sobrar un trofeu i l’organització va decidir que li donaven al segon millor temps d’un corredor local … que vaig ser jo (i la Mar i el Roger al•lucinant amb el trofeu, i jo també no ho negaré), el primer corredor local va ser
Fermí Cilveti (dorsal nº 52).
Agrair a
Nil Travel per la bona organització i per l’excel•lent ruta per fer una duatló i que duri molts anys.
Uns números de la Duatló de Muntanya de Els Pallaresos
• Desena edició
• Trail 1: 4,5 km (22 minuts)
• BTT: 13 km (45 minuts)
• Trail 2: 2 km (13 minuts)
• Temps total: 1:20:13 (jajjajajja)
• Posició: nº 28 de 56
Força i Honor
