Vicent Ferrer i Moncho (Barcelona, 5 de maig de 1920 - Anantapur, Andhra Pradesh, India, 19 de juny de 2009) ja ens ha deixat després d'uns tres mesos de luita per la seva malmesa salut. Se'n ha anat uns dels grans, dels que ja (malahauradament) no en queden. Des de feia molts anys lluitava per aconseguir unes condicions més dignes, més humanes, als habitants de les zones rurals d'Andhra Pradesh a l'India fins als seus 89 anys.
Tot un idealista amb sentit de la justícia i l'altruisme totalment desinteressat per aquí realment el necessitava, des de principi (va lluitar amb 16 anys al bàndol republicà a la Batalla de l'Ebre) fins a l'últim alè de la seva vida (ajudant als més desvalguts amb un caràcter emprenedor, infatigable i insubornable). Et trobarem a faltar, sobretot els que realment et necessitaven.
divendres, 19 de juny del 2009
dimecres, 17 de juny del 2009
Stairway to Heaven
Un dels meus grups favorits sempre han estat els Led Zeppelin i aprofitant les habilitats musicals de la Montse l'estiu passat vam gravar un vídeo fent una versió instrumental de la seva cançó "Stairway to Heaven".
Gravació en directe de la versió instrumental (flauta) de la cançó “Stairway to Heaven” de Led Zeppelin del disc “Led Zeppelin IV” de l’any 1971. Gravat dins del portal de l’ermita de la Pietat (Ulldecona), es va poder comprovar una acústica realment bona i es va poder obtenir una molt bona gravació.
Aquí us la mostro, per a que en gaudiu un cop més, de la nostra versió d'una de les millors cançons de tots els temps ...
dijous, 11 de juny del 2009
La família i (o) la vida
La família i (o) la vida. Curiós títol del post. La veritat es que un cop t’has decidit tenir fills les decisions de la teva vida ja no són personals o voluntats conjuntes amb la parella, el primer es assegurar l’estabilitat familiar, es a dir els fills ben alimentats, ben dormits, ben educats i moltes altres coses i després de repassar-ho tot si et queda temps (i a cops ganes) parles (a vegades discuteixes incomprensiblement) amb la parella per acabar al llit ben fet pols per recuperar-te per tornar a començar al cap d’unes hores ... explicat així sembla un estat auto destructiu de la persona però ara simplificaré (almenys ho intentaré) tot això: fills = la teva parella i tu ja no sou la prioritat, primer són ells, un cop has acceptat aquest axioma adaptes la vida i poc a poc vas funcionant i tornant a fer vida (més o menys social). Ara us explicaré una historia per il•lustrar això:
Quan va néixer el meu fill petit Roger, ara fa un any, la família necessitava que els dos (Montse i jo) féssim les coses disciplinadament per que havíem comprovat amb la Mar que els horaris fixes i inalterables (sempre sempre que es pugui) ens han anat molt bé per aconseguir estabilitat ells i nosaltres, però ara necessitàvem anar els quatre a un ritme vital i en poc temps veus que tot va bé i que la família esta estable (si la salut et respecta). Quan van passar 6 o 7 mesos d’aquesta nova situació familiar (2+2) t’en adones que ells van bé però que tu et sents física i mentalment esgotat i que ha estat un desgast lent però profund dins al teu ésser i va ser quan una tarda de lucidesa mental t’atures i fas recapitulació de tot el que t’està passant (va coincidir amb la nostra nit de cap d’any que vam passar entre vòmits i plors infantils) i vam decidir, la Montse i jo, que tot i que els nens estàvem bé (aquella nit no, es clar) i nosaltres no anàvem massa fins (no ens hem enclaustrat mai i quedàvem sempre que podíem o junts o cadascú tenia el seu dia) i que calien fer canvis per que el ritme familiar avances amb les millors condicions els quatre. Al gener vam decidir recuperar l’estat físic i mental que aquells moments teníem ben a prop de l’abisme i per aconseguir-ho havíem de fer coses amb família i per separat (inevitablement eren 3 i 1 i 2 i 2). Un cop controlada l’alimentació sana i regular, sense abusos i aliments variats, va tocar recuperar un bon estat físic i no em quedaven més hores al dia que pels matins quan tothom dormia a casa (de 6 a 7) i per les tardes abans de les dutxes i sopars (també de 6 a 7) i poc a poc vaig crear un pla d’entrenament assequible i poc a poc més exigent basat en natació, btt i córrer camp a través, quan em vaig marcar com a objectiu a mig termini intentar fer el cim de l’Aneto a finals de maig, al principi veia com una cosa inabastable i ben aviat va ser un repte personal (comprovar si era capaç de recuperar-me i aconseguir-ho). L’entrenament va ser molt constant (com la bona alimentació) i vaig començar a veure els fruits de l’esforç fent sortides a la muntanya per provar la resistència (Roques de Benet, Montsant, Via verda i més) però tot era entrenament a baixa alçada entre els 0 i els 1.000 msnm, i al Pirineu serien muntanyes de més de 3.000 msnm i l’esforç seria físic i mental. Mentre jo m’entrenava físicament, la Montse cuidava pacientment de la família i sense adonar-se ella em preparava mentalment per a la batalla vital que m’havia plantejat i que hi hauria un moment durant de l’esforç de cames i braços a l’ascens de la muntanya que necessitaria la fortalesa mental i la serenor necessàries per arribar al cim i tornar a casa amb la família i gaudir del seu incomparable caliu, que no hi ha rés (absolutament rés) que et doni més força i voluntat per seguir endavant i no acceptar rendicions innecessàries i quasi sempre inútils.
Després d’aquestes reflexions, en que espero que us hagin fet riure, plorar i pensar en quelcom més del que esta escrit, podeu comprovar que s’ha començat a parlar de la família i el teu compromís respecte a ella per parlar de les necessitats i anhels personals per tornar a parlar de la família des d’un altra perspectiva, com si d’un cercle tancat i metafòric es tractés. He parlat, a banda dels meus reptes personals, d’una família amb fills i de la possibilitat de gaudir i sentir-se viu des d’una perspectiva que fa uns anys no podies ni imaginar i que he intentat que la meva experiència personal us serveixi, com a mínim, de reflexió dels temps que esteu vivint i que, desitjo sense mala intenció, alguns algun dia visqueu.
Aprofito el post per indicar-vos que hi ha un nou àlbum fotogràfic virtual vinculat de l'ascenció al pic Aneto, que gaudiu molt de l'experiència.
Quan va néixer el meu fill petit Roger, ara fa un any, la família necessitava que els dos (Montse i jo) féssim les coses disciplinadament per que havíem comprovat amb la Mar que els horaris fixes i inalterables (sempre sempre que es pugui) ens han anat molt bé per aconseguir estabilitat ells i nosaltres, però ara necessitàvem anar els quatre a un ritme vital i en poc temps veus que tot va bé i que la família esta estable (si la salut et respecta). Quan van passar 6 o 7 mesos d’aquesta nova situació familiar (2+2) t’en adones que ells van bé però que tu et sents física i mentalment esgotat i que ha estat un desgast lent però profund dins al teu ésser i va ser quan una tarda de lucidesa mental t’atures i fas recapitulació de tot el que t’està passant (va coincidir amb la nostra nit de cap d’any que vam passar entre vòmits i plors infantils) i vam decidir, la Montse i jo, que tot i que els nens estàvem bé (aquella nit no, es clar) i nosaltres no anàvem massa fins (no ens hem enclaustrat mai i quedàvem sempre que podíem o junts o cadascú tenia el seu dia) i que calien fer canvis per que el ritme familiar avances amb les millors condicions els quatre. Al gener vam decidir recuperar l’estat físic i mental que aquells moments teníem ben a prop de l’abisme i per aconseguir-ho havíem de fer coses amb família i per separat (inevitablement eren 3 i 1 i 2 i 2). Un cop controlada l’alimentació sana i regular, sense abusos i aliments variats, va tocar recuperar un bon estat físic i no em quedaven més hores al dia que pels matins quan tothom dormia a casa (de 6 a 7) i per les tardes abans de les dutxes i sopars (també de 6 a 7) i poc a poc vaig crear un pla d’entrenament assequible i poc a poc més exigent basat en natació, btt i córrer camp a través, quan em vaig marcar com a objectiu a mig termini intentar fer el cim de l’Aneto a finals de maig, al principi veia com una cosa inabastable i ben aviat va ser un repte personal (comprovar si era capaç de recuperar-me i aconseguir-ho). L’entrenament va ser molt constant (com la bona alimentació) i vaig començar a veure els fruits de l’esforç fent sortides a la muntanya per provar la resistència (Roques de Benet, Montsant, Via verda i més) però tot era entrenament a baixa alçada entre els 0 i els 1.000 msnm, i al Pirineu serien muntanyes de més de 3.000 msnm i l’esforç seria físic i mental. Mentre jo m’entrenava físicament, la Montse cuidava pacientment de la família i sense adonar-se ella em preparava mentalment per a la batalla vital que m’havia plantejat i que hi hauria un moment durant de l’esforç de cames i braços a l’ascens de la muntanya que necessitaria la fortalesa mental i la serenor necessàries per arribar al cim i tornar a casa amb la família i gaudir del seu incomparable caliu, que no hi ha rés (absolutament rés) que et doni més força i voluntat per seguir endavant i no acceptar rendicions innecessàries i quasi sempre inútils.
Després d’aquestes reflexions, en que espero que us hagin fet riure, plorar i pensar en quelcom més del que esta escrit, podeu comprovar que s’ha començat a parlar de la família i el teu compromís respecte a ella per parlar de les necessitats i anhels personals per tornar a parlar de la família des d’un altra perspectiva, com si d’un cercle tancat i metafòric es tractés. He parlat, a banda dels meus reptes personals, d’una família amb fills i de la possibilitat de gaudir i sentir-se viu des d’una perspectiva que fa uns anys no podies ni imaginar i que he intentat que la meva experiència personal us serveixi, com a mínim, de reflexió dels temps que esteu vivint i que, desitjo sense mala intenció, alguns algun dia visqueu.
Aprofito el post per indicar-vos que hi ha un nou àlbum fotogràfic virtual vinculat de l'ascenció al pic Aneto, que gaudiu molt de l'experiència.
Ascenció al Pic Aneto |
dilluns, 8 de juny del 2009
Visca el Rock & Roll
Només unes hores després d’haver viscut el poderós concert d'AC/DC (com només ells saben fer) a l’Estadi Olímpic de Montjuïc aquí us poso unes fotos i un video clip del concert. Ara ja torno a tenir les bateries carregades i tot gràcies al rock ... llarga vida als AC/DC, uns altres que com els Stones, veritablement han nascut per això, cançons de rock en estat pur i divertiment escènic inigualable. La tempesta elèctrica va arrencar a les 22:00 en punt amb el nou "Rock 'n' roll train" i la màquina no va parar fins als immortals "Highway to Hell" i "For those about to rock (we salute you)" amb les seves canonades infernals, entre mig dues hores del millor rock dur amb "Back to black", "The Jack", "Hells Bells", ... més muntatge espectacular, més focs, més la Rosie, vaja tot el calia (i necessitavem) esperar d'ells, i un virtuós de la guitarra com Angus, per a mi el millor guitarrista que escoltat mai en directe. Després de quasi 40 anys per estos móns de déu encara xalen dalt de l’escenari i això és te o no és te. Senyores i senyors això és ROCK ...
divendres, 5 de juny del 2009
AC/DC ja estan aquí !!!!
Menys mal que ja m'arriba la dosis (malauradament anual) de rock 'n' roll per activar tots els estímuls fisics i neuronals .... i que em facin bullir la sang i per això no hi ha rés millor que la descàrrega electrica d'alt voltatge que em poden oferir els AC/DC !!!
Salut i rock 'n' roll
Salut i rock 'n' roll
dilluns, 1 de juny del 2009
Aneto (Rei dels Pirineus)
... 30 de maig de 2009 ... el meu objectiu continuava sent el mateix i necessitava tota la meva concentració i comprovar que l'entrenament d'aquests últims mesos seria suficient per intentar coronar el Pic Aneto (3.404 m), el rei indiscutible dels Pirineus (quan ets dalt de tot entens millor aquesta frase), que em va permetre arribar al cim i tornar al refugi amb un temps de 7 hores i mitja per mig d'un mar de neu i gel. La veritat, ha esta una experiència d'esforç, físic i mental, però també una aventura plena d'emocions i perills, de la qual em sento molt orgullós d'haver culminat sense haver de lamentar cap dany ni cicatriu. La deshidratació (vaig perdre quasi 2,5 kg durant l'ascens) i la neu desfeta (forats ocults baix la fina cap de neu) van acabar sent els màxims enemics.
30 de maig de 2009, el dia que em vaig contemplar el món des del cim més alt dels Pirineus. Unes fotos per a meravellar-vos del paisatge
Verdaguer li va dedicar el cant quart del poema "Canigó" al Pic Aneto ....
LA MALEÏDA
"Veus-e-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vignemale i Ossau a sa cintura,
puig d' Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.
Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare;
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Mont Blanc i Dhawalgiri li poden dir germà;
a continents més amples d'ossada serviria,
a l'àngel, per tornar-se'n al cel, de graderia,
de trono a Jehovà.
Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada;
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada,
d'on cap voltor de races desallotjar-los pot;
quiscuna d'eixes serres, d'a on la vida arranca
son vol, d'aqueix superbo colós és una branca,
ell és lo cap de brot.
Al bes del sol llueixen son elm i sa corassa,
l'un fet de neus eternes, l'altra d'un tros de glaça
de dues hores d'ample, de quatre o cinc de llarg;
los núvols en sa espatlla són papallons que hi volen,
i eix quadro, on llums, tenebres i tinta i foc rodolen,
té el firmament per marc.
Damunt lo glaç; negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
enmig de terra i cel."
30 de maig de 2009, el dia que em vaig contemplar el món des del cim més alt dels Pirineus. Unes fotos per a meravellar-vos del paisatge
Verdaguer li va dedicar el cant quart del poema "Canigó" al Pic Aneto ....
LA MALEÏDA
"Veus-e-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vignemale i Ossau a sa cintura,
puig d' Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.
Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare;
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Mont Blanc i Dhawalgiri li poden dir germà;
a continents més amples d'ossada serviria,
a l'àngel, per tornar-se'n al cel, de graderia,
de trono a Jehovà.
Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada;
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada,
d'on cap voltor de races desallotjar-los pot;
quiscuna d'eixes serres, d'a on la vida arranca
son vol, d'aqueix superbo colós és una branca,
ell és lo cap de brot.
Al bes del sol llueixen son elm i sa corassa,
l'un fet de neus eternes, l'altra d'un tros de glaça
de dues hores d'ample, de quatre o cinc de llarg;
los núvols en sa espatlla són papallons que hi volen,
i eix quadro, on llums, tenebres i tinta i foc rodolen,
té el firmament per marc.
Damunt lo glaç; negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
enmig de terra i cel."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)